Jean-Pierre Dick: "M'hauria agradat participar..."
Jean-Pierre Dick, doble vencedor de la Barcelona World Race, no estarà a la línia de sortida de la tercera edició per defensar el títol. El navegant francès prepara el seu nou Saint-Michel-Virbac, un IMOCA 60 disseny de Verdier-VPLP, per a la propera Vendée Globe. El vaixell no serà avarat fins a finals de la primavera que ve, per la qual cosa de moment Jean-Pierre Dick es queda a terra i no podrà optar a lluitar per la seva tercera volta al món a dos.
Com doble vencedor de la Barcelona World Race, t'hagués agradat estar a la sortida?
Sí, és una regata que m'agrada molt. Crec que és el tipus de regata que millor se’m dóna. Per a mi la durada és ideal, tres mesos, perquè necessito temps per treure partit al que sé fer. I a més és a dos, és un intercanvi permanent, és d'una riquesa increïble. En qualsevol cas, estic molt orgullós d'haver guanyat les dues primeres edicions. I encara que no pugui participar, seré a Barcelona per a la sortida.
Llavors, és més fàcil navegar a dos que en solitari?
Sí, primer perquè és menys ansiogènic. El fet de saber que, quan dorms, tens a un alter ego que s'encarrega de cuidar el vaixell i que està a punt per reaccionar quan alguna cosa passa fa que puguis dormir millor. Descanses millor.
Però segurament també és més difícil en altres aspectes...
No és tan difícil si un es preocupa de respectar-se. Normalment no xoques sobre qüestions "professionals", sinó més aviat en assumptes íntims. En el fons, tots tenim les nostres petites manies i no sempre són compatibles (rialles).
Quins records guardes de les teves dues Barcelona World Race?
És divertit perquè quan em paro a pensar-hi veig que hi ha moltes similituds entre les dues edicions. Cada vegada hem tingut un adversari particularment tenaç que ha hagut de retirar-se per trencament. En la primera edició van ser Vincent Riou i Sébastien Josse, i en la segona vam haver de batre'ns amb Michel Desjoyeaux i François Gabart. En cada edició el descens de l'Atlàntic ha estat particularment intens. Gairebé diria que els mars del Sud han estat més descansats.
I pel que fa als teus companys d'aventura?
És molt fàcil conviure tant amb Damian [Foxall] com amb Loïck [Peyron]. Els dos són de caràcter afable, cada un a la seva manera. En els dos casos va ser una bonica experiència. Després, hi ha qüestions d'estil. Amb Damian, vam navegar més a l'anglosaxona, amb ritmes bastant fixats. Amb Loïck, va ser més intuïtiu. Paradoxalment, em vaig sentir menys cansat en la segona edició que en la primera.
Què opines dels canvis d'aquesta tercera edició, la zona d'exclusió de gel i la supressió del pas per l'estret de Cook?
Sobre la zona d'exclusió, veurem com va. És un punt de vista interessant, però no estic segur que obri tant el joc. Pel que fa a les portes de gel, hi havia una qüestió estratègica que cal no oblidar. Ara es guanyarà en sentiment de llibertat, però qui sap? Serà interessant veure-ho en la pràctica per decidir quina és la millor fórmula.
Sobre l'estret de Cook, reconec que era molt frustrant per a mi. D'una banda perquè he viscut un bon moment a Nova Zelanda, i de l'altra perquè quan passes entre les dues illes és estiu. T'imagines a la gent fent barbacoes a la platja, i tu vas baixant cap a l'hivern. És estrany.
Seguiràs particularment a algun vaixell?
L'Hugo Boss, perquè és el meu antic vaixell. Alex i Pepe formen una tripulació excel·lent, i tenen el vaixell més recent, i per tant un dels més ràpids potencialment. Però també vigilaré de cua d'ull al Cheminées Poujoulat, perquè Jean i Bernard junts... vaja duo!
Per acabar, quin va ser el teu millor record de la Barcelona World Race?
El pas d'Hornos amb Loïck... Va ser increïble. Vam passar a algunes milles del cap, brillava el sol, vam fer una videoconferència màgica... No podia ser millor.