Wellington i estret de Cook: l'inici de la segona part

Wellington és l'última població per on passen els regatistes de la Barcelona World Race rumb a cap d’Hornos, a la Patagònia xilena, i abans de superar el meridià de canvi de data. Si bé no és l'equador exacte de la regata, és la porta que obre el pas al Pacífic i a partir d’on els navegants deixen d'allunyar-se de Barcelona per començar a acostar-s’hi. Per la seva situació geogràfica a l'estret de Cook, on s'uneixen el mar de Tasmània i l'oceà Pacífic, pateix amb freqüència vents que superen els 50 nusos.

Articles JUL. 25, 2012 15:54

Parlar de Wellington, la capital de Nova Zelanda, és parlar de grans aventures oceàniques. No pot ser d'una altra manera per a una ciutat situada en un racó entre el mar de Tasmània i l’oceà Pacífic, a poques milles d'on convergeixen la feresa d'un dels mars més difícils de la terra i els 40 rugents. És, a més, la porta natural que marca la línia d'arribada del Trofeu de l'Índic, el tercer de la Barcelona World Race. Just allà on l'estret de Cook s’esforça per demostrar la certesa de la teoria de Giovanni Venturi, disparant amb freqüència els anemòmetres a més de 50 nusos, cosa que fa que els pobladors de Wellington l’anomenin "Windy Wellington".

El bon nivell econòmic dels habitants de Wellington i la vocació marítima que ha impregnat la història i les tradicions neozelandeses s'ha estès a la nàutica esportiva. Els regatistes de tot Nova Zelanda són dels més valorats al món, tant en regates costaneres com en oceàniques. L'alt nivell dels seus arquitectes navals i drassanes són la causa que bona part dels velers de regates d'última tecnologia es construeixin en aquest país. I el port de Wellington s'ha convertit en pas obligat en diverses de les regates de la volta al món com l'Around Alone, la Global Challenge, la Volvo Ocean Race, en què la tercera etapa de l'edició 2005-2006 va acabar en aquesta ciutat amb triomf del Movistar i va significar la primera victòria d'un barco espanyol en una etapa d'una volta al món, i la mateixa Barcelona World Race.

En la primera edició de la Barcelona World Race, van ser tres els barcos que es van veure obligats a parar a Wellington. És que es tracta de l'última oportunitat de reparar desperfectes abans d’Hornos (Xile). I bé val la pena fer-ho abans d’endinsar-se de ple al Pacífic, encara que això suposi haver de complir la penalització de 48 hores establerta per l'organització per als que fan una parada tècnica després del meridià 140 Est.

El primer de parar-hi el desembre del 2007 va ser l'Hugo Boss. Mentre estava mantenint una lluita titànica amb el Paprec-Virbac 2, el barco d'Alex Thomson i Andrew Cape va haver de aturar-s’hi per desmuntar el generador i reemplaçar parts de les caixes dels timons. Dies més tard, el Temenos II, de Dominique Wavre i Michèle Paret, va fer el mateix per reparar la quilla, cosa que va obligar els seus patrons a passar la Nit de cap d'any sense navegar. Finalment, el Mutua Madrileña, després de reduir 60 milles respecte a l'embarcació suïssa, va haver d'amarrar-se al pantalà del port per efectuar diversos arranjaments com la ròtula d'una creuera, el sistema de rotació del pal, un candeler de babord, les fundes dels sabres de carboni, una peça de l'orsa de deriva i dos dels cinc pilots automàtics.

Ventosa i salvatge, hospitalària i bona amfitriona. Així és Wellington per als navegants oceànics. Però sobretot, màgica. Tant, que després de navegar uns quants centenars de milles i després de passar el meridià de canvi de data rumb al llegendari cap d'Hornos, els aventurers oceànics es veuen obligats a endarrerir 23 hores el rellotge per tornar a viure el mateix dia. És com si volguessin reviure i mantenir propers en el temps els instants viscuts en aquestes aigües mítiques.