Joshua Slocum, el primer circumnavegant en solitari

Fa 115 anys, Joshua Slocum va salpar per primera vegada de Boston, Massachusetts, als EUA, per portar a terme el que molts, abans i després d’ell, han somiat: fer la volta al món navegant.

Articles JUL. 25, 2012 01:00

A finals del segle XIX, molts mariners professionals havien realitzat circumnavegacions per demostrar, més enllà de qualsevol dubte, que el món no era pla; però ningú n’havia fet en solitari. Aquesta va ser la gran fita de Joshua Slocum, que va inspirar centenars de navegants, durant el segle passat, a emular la seva gesta, inclosos els participants, en doble, de la Barcelona World Race.

La fita de Slocum va ser més que destacable, ja que la seva iola Spray, d'11,2 metres, no incloïa cap dels aparells de navegació, ni de les veles que els regatistes actuals consideren imprescindibles per dur a terme una aventura així. No existia la navegació per satèl·lit, ni els pilots automàtics, ni els enrotlladors, ni els gigres automàtics; però malgrat tot, el petit barco de Slocum estava tan ben equilibrat que podia mantenir el rumb correcte durant setmanes fins a arribar a port; un fet que fins i tot els millors mariners de l'època trobaven difícil de creure. Com a resposta a tots els qui en dubtaven, Slocum va escriure el llibre Sailing Alone Around the World. “Aquest és el recorregut que l'Spray va fer des de l’illa Thursday fins a les illes Keeling; 2.700 milles recorregudes, de costa a costa, sense ningú al timó durant tot aquest temps, excepte durant una hora aproximadament. Cap altre vaixell en la història ha realitzat mai, en circumstàncies similars, aquesta gesta en un viatge tan llarg i ininterromput”.

Slocum va navegar sense cronòmetre, i en el seu lloc, va confiar en el mètode tradicional de la navegació per estima per calcular la longitud, en un senzill rellotge de metall per saber l'hora aproximada, i en les observacions del sol al migdia per a la latitud. Només va realitzar una observació lunar durant tota la circumnavegació.

Joshua Slocum, el primer circumnavegante en solitario

ser construït amb l’estructura d'un vell pesquer d'ostres i va conservar el primer nom de quan pescava per les costes de Delaware, gairebé un segle abans. Slocum, nascut al Canadà però amb nacionalitat nord-americana, havia trobat les restes del vaixell en un camp de Fairhaven, i va emprendre la seva reconstrucció. Va afegir 45,8 centímetres a la proa, 30,5 al mig del barco i 35,8 a la popa per convertir-ho en un vaixell més sec i més adequat per a la navegació en aigües profundes.

De mecanismes per estalviar-se feina no n’hi havia cap. Les veles s'hissaven a mà, les drisses passaven a través de simples politges de fusta i les veles s'enrotllaven totes cap a popa. El molinet i l'àncora més petita, juntament amb el mascaró de proa, procedien de l'Spray original, i el llast era de ciment, ja que la quilla no portava ni acer ni plom.

Slocum va salpar de Boston per navegar els set mars, el 24 d'abril de 1895. No tenia cap rumb predeterminat, només l'ànsia d'aventures, de viatjar i parar només per abastir-se de provisions o descansar.

Primer, es va disposar a travessar l'Atlàntic en direcció a les Açores, abans de continuar cap a Gibraltar. Després, va prosseguir direcció sud cap a Pernambuco, abans de fer escala a Rio de Janeiro, Buenos Aires i Montevideo, a Amèrica del Sud. Llavors, el rumb el va portar a travessar l'estret de Magallanes i evitar així el cap d’Hornos (Xile), on va escampar tatxes per tota la coberta de l'Spray per prevenir les indesitjables atencions dels indígenes descalços.

Ja al Pacífic, l'Spray va posar rumb a Austràlia passant per les illes Juan Fernández i Samoa abans d'arribar a Hobart, a Tasmània. Des d'allà, Slocum va travessar el mar de Tasmània rumb a Melbourne, per després dirigir-se cap al nord, primer a Sydney i després cap a la Gran Barrera d’Esculls, abans de travessar l'oceà Índic passant per les illes Keeling, Rodrigues i Maurici per arribar a Durban, Sud-àfrica.

Pot ser que escapés dels perills del cap d’Hornos, però no hi havia dreceres per passar el cap de Bona Esperança, que Slocum va capejar el Nadal de 1897, abans de trobar refugi a Ciutat del Cap, coneguda des de sempre pels mariners com la Taverna del Mar.

Després d’estar-se allà almenys tres mesos, Slocum va posar rumb nord una vegada més, amb escales a Santa Helena i, posteriorment, a l’illa de l’Ascensió, on va haver de fumigar l'Spray per demostrar que anava sol a bord. L'Spray va tornar a creuar la seva ruta d'anada el 9 de maig de 1898 i, aprofitant el corrent del Brasil, va posar rumb novament cap a la costa d'Amèrica del Nord, amb escales a les illes caribenyes de Grenada i Antigua, i va sobreviure a un tornado abans d'arribar a Newport, a Rhode Island, el 27 de juny de 1898 a la una de la matinada.

L'Spray va recórrer 46.000 milles al voltant del món durant 3 anys, 2 mesos i 2 dies, una mitjana de 100 milles diàries! Durant el viatge, Slocum va canviar l'arboradura de l’Spray, i va passar d'un balandre a una iola per reduir la mida de la major, molt pesant, i millorar així la seva governabilitat segons el vent. El seu millor rumb era quan navegava entre un llarg i un través, amb la botavara ben oberta i la messana enrotllada.

Slocum va descobrir que no li costava gaire trobar el punt correcte de timó per mantenir l'Spray en el seu rumb. Navegant en cenyida, amb vents suaus i tot el drap hissat, el vaixell pràcticament no tenia deriva; però va descobrir que, a mesura que el vent bufava més, podia mantenir el rumb girant el timó radi a radi, tenint en compte la pressió cada vegada més forta sobre el timó, subjectant després la roda amb fermesa.

mag_hist_spray__newsindex

Va haver-hi comentaris despectius en relació amb les amures arrodonides i l'ample espill de l'Spray, un barco amb tan poc calat. Slocum va respondre directament als que dubtaven, i al seu llibre va escriure: “Ells mai han travessat el corrent del golf en direcció nord-est, i no saben què és el millor en cada situació climatològica. Si vols salvar la teva vida, en navegar en alta mar, no col·loquis cap sortint del timó en una embarcació. Així com un mariner avalua el seu futur barco amb una simple mirada quan mostra interès suficient per, com a mínim, examinar-lo, així vaig avaluar jo l'Spray, i no en vaig quedar decebut.”

Al·lucinacions en alta mar

Joshua Slocum va patir diversos episodis d’al·lucinacions durant unes febres abans d’arribar a Gibraltar. En un d’aquests es va imaginar que tenia a bord el pilot de la Pinta, una de les caravel·les del primer viatge de Cristòfor Colom. Tot i que en el cas de Slocum va ser degut principalment a una malaltia, aquest tipus d’al·lucinacions és força comuna entre els navegants solitaris després de passar diversos dies en alta mar. Són molts els que s’imaginen estar a casa, veuen amics i coneguts pel vaixell, senten veus, etcètera. Segons els neuròlegs, això passa perquè el cervell, cansat i privat de les hores necessàries de son, fa “somiar despert” el navegant.

Fins avui, s'han construït més de 800 rèpliques de l'Spray, que oscil·len entre els 11 i els 21 metres. L'australià Kenneth Slack, que va escriure el llibre In the wake of Spray, va invertir tota la seva vida a investigar l'origen del vaixell de Slocum, i va realitzar un conjunt de plànols definitius de l'Spray, que altres dissenyadors com Bruce Roberts han perfeccionat per als constructors aficionats. Slack va navegar moltíssim en la seva pròpia rèplica, el Pagan, i va sobreviure a una terrible tempesta de 40 dies.

El 10 d'octubre de 1996, tretze rèpliques de l’Spray van navegar pel port de Sydney per commemorar el centenari de l'arribada del primer Spray i el seu capità. L'Associació Internacional Joshua Slocum té una pàgina web www.joshuaslocumsocietyintl.org que promociona el llegendari primer circumnavegant en solitari, i que té un registre total de 64 circumnavegacions en solitari des de 1921 fins als nostres dies.

El 1909, Slocum va salpar de Rhode Island per emprendre un altre viatge amb l'Spray i mai més es va saber res ni d'ell ni del seu barco. Va morir ofegat en una tempesta, un destí que Slocum sempre havia temut?, o potser l’Spray va ser envestit inadvertidament per un vaixell a la nit? El seu destí segueix sent un misteri, i aquí va començar la discussió, vigent encara avui, sobre si navegar en solitari és, en essència, una pràctica poc marinera o no; però la discussió sobre si un vaixell ha de navegar sol i sense vigilància mentre la persona dorm no ha estat cap obstacle perquè cada vegada més gent vulgui afrontar aquest repte.

Barry Pickthall