Del cap de Bona Esperança a Hornos: més que rugents...

La navegació per sota dels 40ºS és el tram més dur d'una regata al voltant del món. Malgrat que es travessen durant l’estiu austral, l'Índic Sud i el Pacífic Sud són mars freds en què les borrasques es generen amb facilitat i virulència i aixequen onades enormes entre les quals floten perillosos gels no sempre detectables. Gestionar el sector nord d'aquestes depressions a l'Índic i el Pacífic i travessar ràpid el mar de Tasmània i l'estret de Cook és la clau de l'èxit.

Articles JUL. 25, 2012 01:00

En la Barcelona World Race, la circumnavegació de l'hemisferi Sud té tres fases tàcticament i meteorològicament diferenciades: la primera és la travessia de l'Índic Sud, des del cap de Bona Esperança al sud de Tasmània; la segona, la travessia del mar de Tasmània i de l'estret de Cook i la tercera, la travessia del Pacífic Sud fins al cap d’Hornos (Xile). L'obligació de passar per l'estret neozelandès altera el que seria una volta a l'Antàrtida constantment sota l'influx dels anomenats “40 rugents”, com passa per exemple en la Vendée Globe i introdueix un factor tàctic i estratègic molt significatiu.

“Agafar el tren... i no perdre’l”

Quan els regatistes s'aproximen al cap de Bona Esperança ja fa dies que tenen l'atenció posada en els mapes isobàrics de l'extensa zona compresa entre els paral·lels 40 i 60. L'objectiu és arribar al més aviat possible al sector nord d'una de les borrasques que es generen a la zona subpolar per llançar-se amb vents de ponent cap a l'est. En l'argot dels regatistes això es diu “agafar el tren” i cal fer-ho ràpidament perquè, com va declarar Pachi Rivero durant l’última Barcelona World Race, “el primer que arriba agafa el primer tren i no saps quan en sortirà un altre”. Aquest canvi de trens significa un canvi de sistemes meteorològics i difícilment el que es queda enrere podrà atrapar els que han sortit abans. Pachi parlava amb coneixement de causa ja que amb Bubi Sansó en el Mutua Madrileña es van quedar atrapats per l'últim espertenec de l'anticicló de Saint Helena just abans de doblar el cap i entrar oficialment a l'Índic, mentre els seus competidors obtenien gairebé 400 milles d'avantatge cap a l'est.

En les primeres edicions de la Whitbread i la Vendée Globe no hi havia cap restricció al fet que els navegants baixessin tan al sud com volguessin. Al ser un recorregut en el sentit oest-est, amb l'ortodròmica travessant el continent antàrtic, apostar per la ruta més curta adquiria un valor tàctic que de vegades podia aconsellar abandonar el costat bo de les borrasques i navegar en pitjors condicions meteorològiques i realitzar autèntiques “baixades a l’infern” per sota del paral·lel 60, zones en què l'abundància de gels i l'allunyament dels centres de salvament feien la navegació molt perillosa. Amb l'adopció de les portes de seguretat que obligaven els barcos a situar-se en zones raonablement segures respecte al gel, l'ortodròmica es va alterar substancialment i va perdre protagonisme estratègic davant de la meteorologia. Amb el pas del temps, aquestes portes s'han anat incrementant de manera que la “baixada a l’infern” ha deixat de ser una opció tàctica rellevant i la gestió de les potents borrasques subpolares s'ha convertit en l'estratègia primordial al Gran Sud.

Una vegada establerts al costat bo de la cadena de depressions, els regatistes es concentraran en l'adequat equilibri del plànol vèlic que els permeti navegar amb seguretat en les espectaculars planades i sortir airosos de la caiguda a les valls d'onades de més de sis metres i que en ocasions arriben als 10. Tot això amb una temperatura de l'aigua propera als 4ºC, amb ruixats de neu i amb sensació de fred a l'interior que moltes vegades és pitjor que l'exterior a causa de la humitat del 100% que tot ho satura. En aquestes condicions arribar al mar de Tasmània i travessar Cook és un descans tèrmic que compensa la dificultat que en el període estiuenc presenta aquesta zona de canvis molt bruscos que, de nou, pot ser tàcticament complicada. Aquí pot ser que les condicions meteorològiques portin alguns barcos a optar per passar per l'estret de Bass, que separa Austràlia de l’illa de Tasmània. El pas de l'estret  de Cook, entre les illes Nord i Sud de Nova Zelanda, acostuma a donar-se amb fort vent i aquí apareix un factor estratègic afegit: la possibilitat d’aturar-se a Wellington per fer reparacions a canvi d'una penalització de 48 hores.

DE CABO DE BUENA ESPERANZA A HORNOS: más que rugientes...

Les traïdores baixes secundàries

Una vegada al Pacífic, els barcos es llançaran de nou cap al sud amb una estratègia molt similar a la que van tenir a l’entrar a l'Índic. Serà una travessia de més de 4.000 milles en què els navegants entraran de nou als 40 Rugents esperant-los al final la guinda del cap d’Hornos. Al Pacífic, de nou hauran de gestionar el sector nord de les depressions, però aquí es dóna amb més freqüència que a l'Índic la formació de les traïdores baixes secundàries que solen formar-se al sector nord-est de les borrasques. Moltes vegades aquestes no estan previstes als mapes sinòptics i surten com bombolles que engoleixen literalment els barcos en zones sense vent que causen inesperats canvis en la classificació.

L'aproximació al cap d’Hornos, generalment amb vents de l'oest, es converteix en un autèntic “pas de boia” d'una regata sobrevent-sotavent, i en aquest cas els regatistes es veuen obligats a realitzar una sèrie de trabujades per navegar amb l'angle de vent òptim que els marca el VPP (Velocity Prediction Program). La intensitat de les borrasques australs, els icebergs que circulen per l'estret de Drake, les freqüents boires i els corrents fan que els voltants del cap d’Hornos, a la Patagònia xilena, siguin dels més perillosos que es coneixen per a la navegació. D'altra banda, els vents de l'oest, i molt especialment els del NO, que s'estrenyen entre la serralada andina i la península Antàrtica creen un onatge enorme, generat per l'ascens sobtat del fons del mar i l'acció de corrents contraposats que moltes vegades fa variar capritxosament l'altura i la direcció de les onades. Passar Hornos és entrar en “una altra regata” i abandonar setmanes de navegació infernal.

Una zona gairebé sense continents
Aquests elements tan violents tenen una causa meteorològica molt simple. A l'hemisferi Sud, la franja del Globus situada aproximadament entre els 40º i els 60º de latitud transcorre gairebé tota per la superfície del mar, sense continents, si s'exceptua el con sud de Sud-amèrica, en què al seu extrem es troba el cap d’Hornos. Aquesta és la raó per la qual les borrasques que es formen a la zona subpolar de baixes pressions (amb el seu centre al voltant del paral·lel 60) s’encadenen les unes amb les altres formant un autèntic collar al voltant de l'Antàrtida.

A l'estiu austral (gener i febrer) la falca anticiclònica dels 30º de latitud tendeix a veure's interrompuda als continents a causa de l'intens escalfament d'aquests per l'absorció de la radiació solar. Això fa aparèixer baixes d'origen tèrmic que són les depressions australiana, sud-americana i sud-africana, i per això els anticiclons marítims de l'Atlàntic Sud (el de Saint Helena), l'Índic i el Pacífic es retallen amb més definició. Això fa que el gradient amb les zones de baixes pressions de la zona subpolar s'incrementi i es generin forts vents de l'oest a la franja nord d'aquestes borrasques.

Aquests vents bufen aproximadament en una ampla franja d'1.200 milles que se situa entre els 40 i els 60º S. Com que no hi ha terra que els freni, aquests vents arriben a grans velocitats, que en moltes ocasions superen els 70 nusos. Per la mateixa raó, el vent té en ocasions un recorregut sobre el mar (un fetch) molt llarg i que pot arribar a tenir milers de milles. Les onades generades superen en moltes ocasions els 10 metres d'altura, tot i que en aquests casos són molt llargues i permeten als barcos espectaculars planatges. En l'estrenyiment del cap d’Hornos, els vents s'acceleren i es desvien per l'efecte de la serralada dels Andes i les onades es fan més altes al disminuir el fons marí.