De Gibraltar a cap de Bona Esperança: dos hemisferis, dos alisis, dos anticiclons

‘Baixar’ l'Atlàntic suposa passar gairebé per totes les zones climàtiques del planeta. És el tram més tàctic de tota volta al món i el de més transcendència, ja que decideix qui arriba abans als trens de borrasques del sud. Dos anticiclons, dos sistemes d’alisis i els ‘doldrums’ configuren una intricada estratègia climàtica.

Articles JUL. 25, 2012 01:00

De Gibraltar al cabo de Buena Esperanza
En meteorologia oceànica les coses no sempre són com les dades climàtiques anuncien, i ja al primer tram a través de l'Atlàntic es demostra la certesa d’aquest evident axioma en gairebé totes les voltes al món. En la Barcelona World Race passada, els navegants van topar amb la primera excepció de les regles climàtiques: els anhelats alisis del NE, el primer objectiu estratègic després de passar l’estret de Gibraltar, brillaven per la seva absència. La raó era també de manual: una borrasca situada a l’oest de les illes Canàries tallava el flux dels alisis i enviava a la flota insidiosos i inestables vents del SW. Aquesta situació es va perllongar durant set llargs dies i els exasperats regatistes no van trobar els alisis fins unes 250 milles al sud de Gran Canària (vegeu figures 1 i 2). Una situació molt semblant van viure aquest any els ministes de la Transat 6,50 quan, després de sortir de Madeira, van haver de navegar amb vents de proa fins a les illes Canàries.
 
El pas de les illes és tàcticament delicat, hi hagi alisis establerts o no. Si els vents del NE bufen de forma regular, es produeix una acceleració del vent entre Gran Canària i Fuerteventura i una altra entre Gran Canària i Tenerife, i totes dues han de ser considerades com a opcions en funció de si s’arriba més a l’est o a l’oest i de la previsió de vent al sud de les illes.

Els difícils ‘doldrums’
Una vegada superat el pas de l’arxipèlag, els barcos trobaran uns doldrums que aniran a menys a mesura que baixin de latitud i recorrin les aproximadament 1.800 milles nàutiques fins a la zona equatorial. Allà els espera un dels grans malsons tàctics: les calmes equatorials, més conegudes en el llenguatge nàutic internacional com els doldrums.
Climàticament, aquesta és la denominada Zona de Convergència Intertropical (ZCIT) i constitueix un anell de grans calmes que envolta el planeta i que presenta diferents gruixos en funció de la zona geogràfica i l’època de l’any. La zona sense vent pot arribar a les 300 milles de gruix.
 
A mitjans de gener, quan els barcos de la Barcelona World Race creuin aquesta zona, la ZCIT estarà centrada aproximadament cap als 5ºN, i la millor “porta” per passar pot trobar-se al voltant dels 30º W. No obstant això, aquestes previsions climàtiques solen ser altres que no es compleixen. Els vaixells poden invertir quatre dies per creuar aquesta zona equatorial; una vegada allà poden buscar vent al voltant dels nombrosos ruixats que s’originen. Aquí poden entrar en joc els radars que equipen tots els barcos ja que aquests detecten la pluja i la seva evolució. Els regatistes tindran com a ajuda les dades del vent a la zona que rebran per satèl•lit, però l’evolució dels núvols de desenvolupament vertical sol ser molt erràtica. Un altre problema de les calmes equatorials és la intensa calor i la humitat ambiental que freqüentment converteixen l’experiència dels doldrums en un infern físic i psicològic, en què la llum al final del túnel és el primer senyal dels alisis de l’hemisferi sud que bufen del SE.

El “pasillo” generado por el anticiclón de Santa Helena
Davant l’anticicló de Saint Helena

Una vegada trobats els alisis del sud la següent preocupació és l’anticicló de Saint Helena, amo i senyor de la climatologia de l'Atlàntic Sud com ho és el de les Açores a l'Atlàntic Nord. A l’estiu austral, l’anticicló de Saint Helena es veu pertorbat per les baixes tèrmiques que es produeixen als continents sud-americà i africà i varia molt de posició, fet que suposa un nou maldecap. En general, els navegants s’allunyen notablement de l'ortodròmica per seguir els passadissos de vents de component nord que es creen al costat oest de l’anticicló. En la Barcelona World Race passada, els barcos van baixar l'Atlàntic Sud en un passadís molt estret de vents del N i NE, en què van estar set dies abans d'arrumbar en direcció al cap de Bona Esperança amb vents ja de component oest.
 
Ja abans d’arribar a la longitud de l'extrem sud de l'Àfrica, els navegants hauran notat els primers envits de les altes latituds australs. La temperatura baixa dràsticament, l’onatge procedent de l’oest creix de forma amenaçadora i els Quaranta Rugents solen acomiadar l'Atlàntic i anunciar l’entrada al seu regne: l'Índic Sud.

Les calmes equatorials

Les calmes equatorials

La zona equatorial situada entre els dos sistemes d’alisis dels hemisferis Nord i Sud s’anomena científicament ZCIT (Zona de Convergència Intertropical), tot i que els navegants utilitzen sovint l’expressió anglesa doldrums, o la francesa pot au noir, per referir-se a aquesta zona, una de les més difícils per a la navegació a vela per l’existència de llargues calmes només pertorbades per sobtades i violentes tempestes de ràpida formació i desaparició. Aquestes es formen a causa de l’aire sobreescalfat per la forta radiació solar i carregat d’humitat, que s’eleva cap a les capes més fredes de l’atmosfera. Present tot l’any, aquesta zona té una localització variable amb el cicle estacional ja que segueix la posició del Sol al seu zenit, i arriba a la seva posició més al nord (8º N) durant l’estiu de l’hemisferi Nord i la seva posició més al sud (1º N) durant el mes d’abril. No obstant això la ZCIT és menys mòbil en les longituds oceàniques, on manté una posició més estàtica al nord de l'Equador, amb una amplària que varia entre les 20 i les 400 milles que pot variar en curts intervals de pocs dies.
La informació climatològica de la zona equatorial és poc fiable a l’hora de traçar la ruta per travessar-la i només els comunicats diaris poden proporcionar previsions de certa fiabilitat. Per això, els barcos proveïts de radar utilitzen aquest instrument per detectar les formacions de tempestes i preveure els vents que generaran per aprofitar-los. És la forma més fiable de previsió meteorològica en aquesta zona.

Els alisis

Els alisis del NE flueixen a l’estiu boreal a través d’una faixa, amb uns límits septentrional i meridional que poden situar-se cap als paral•lels 30º i 10ºN a l'Atlàntic; a l'hivern boreal, els límits d’aquesta faixa es troben més al sud. Els alisis del SE s’allarguen a l’estiu austral dins d’una faixa amb un límit septentrional que passa molt a prop de l'equador a l'Atlàntic; el límit meridional a l'hivern passa molt a prop del Tròpic de Capricorn, mentre que a l’estiu es desplaça fins als 30º o 35ºS. Els alisis normals són d’entre 15 i 20 nusos, de manera que des de sempre han estat molt apreciats pels navegants. L’època més favorable per a la navegació amb els alisis és, a l’hemisferi Nord, la segona meitat de la tardor; per aquesta raó els ports canaris s’omplen al novembre de barcos disposats a travessar l'Atlàntic al llarg del que, en l’argot dels navegants a vela, s’anomena l’autopista dels alisis. A l’arribar a les Antilles, aquests alisis perden intensitat a causa de les variacions tèrmiques originades per les masses terrestres de les illes.