Cap de Bona Esperança, la porta de l'Índic

El cap de Bona Esperança és, juntament amb el d’Hornos, un dels dos grans cims de la navegació oceànica. Situat a la conjunció de l'Atlàntic i l'Índic, aquest accident geogràfic és reconegut per la bravesa del seu mar i la violència del vent que l’assota. És la gran porta d’entrada als “quaranta rugents”.

Articles JUL. 25, 2012 15:42

El cap de les Tempestes, com també es coneix el cap de Bona Esperança, respon millor a la seva reputació durant els mesos hivernals australs, de l’abril al setembre. No obstant això, sempre és possible veure en aquesta part del planeta onades de més de quatre metres i vents que amb freqüència superen els 30 nusos. La zona més perillosa és el banc d’Agulhas, on són habituals els temporals i on dominen els mars creuats i perillosos.

Quan les depressions que arriben des de l'Atlàntic es troben amb el corrent d’Agulhas, es creen onades anòmales i de grans dimensions. Aquest gran riu d’aigües càlides, que traça una ruta per les aigües verdes i més fredes de l'Índic, procedeix del flux superficial del cinturó dels alisis, conduïts milers de milles pel monsó, abans de ser desviat cap al sud per la costa africana per comprimir-se després entre Madagascar i el continent. És un dels corrents més forts de la Terra, només una mica més baix d’intensitat que el corrent del Golf.

Amb el límit prop de la línia de cent braces, el corrent d'Agulhas llisca cap al sud a velocitats d'entre quatre i cinc nusos cap a la protuberància del cap Recife, a Port Elizabeth (Sud-àfrica), abans de dirigir-se cap a aigües més profundes. És una massa impressionant d’aigua que pot arribar als 160 quilòmetres d’amplada i més de 300 metres de profunditat. Quan aquest corrent s’oposa a una successió de temporals del sud-oest, es creen entorn del cap grans muntanyes d’aigua: murs verticals d’uns cinc pisos, coronats per crestes d’espuma que sorgeixen del no res i avancen a 30 nusos de velocitat.

Formades per diverses onades, a cavall les unes sobre les altres, aquestes muntanyes d’aigua poques vegades mantenen l’altura més d’uns pocs minuts, però en aquest breu període tenen la capacitat de destruir tot allò que troben en el seu camí. Aquestes ones, innombrables en aquesta zona, són les responsables de la fi de molts bucs desapareguts sense deixar rastre.

El cap d'Agulhas, un protagonisme robat

De fet, el cap de Bona Esperança no és el límit extrem meridional del continent africà. El títol li correspon en realitat al cap d'Agulhas, nom que li van donar els mariners portuguesos a causa de les moltes esculleres, fines i afilades que hi van trobar i que van estar a punt de fer-los naufragar. La seva longitud, 20°00’ 09"E, és una xifra d’especial significat, perquè marca l’entrada oficial a l’oceà Índic. A partir d’aquest punt, els regatistes entraran al Gran Sud, la zona més dura de la regata. Després del seu descobriment, a la zona que envolta el cap Agulhas es va anar creant un mite semblant al del cap d’Hornos (Xile) pels nombrosos naufragis que es van registrar en aquestes aigües a causa de les sobtades i violentes tempestes, la boira i la perillosa orografia. Fins al segle XVIII, quan els vaixells que provenien de l'Índic doblaven aquest cap, s’afanyaven a entrar a Table Bay per recalar a Ciutat del Cap, la “taverna dels mars”, on s’aprovisionaven dels preuats vegetals frescos per combatre l’escorbut.