Com es detecten els icebergs?

Com es detecten els icebergs?

La tecnologia de detecció és el punt clau en la determinació de la presència de gels i en la fiabilitat de les previsions. És un camp fascinant que té moltes aplicacions més enllà de les merament esportives i pot aconseguir alts nivells de precisió encara que la seva implementació és complicada en el context d'una regata de vela.

Cada iceberg s'identifica mitjançant un punt verd. La seva deriva estimada s'identifica amb un traç blanc. En funció de les actualitzacions de dades, es defineixen zones de probabilitat. En taronja, les zones on hi ha un 50% de possibilitats de trobar l'iceberg en qüestió. En vermell, zones en les que es té un 100% de possibilitats.

És sabut que els grans icebergs són un perill relatiu ja que són detectables pel radar de bord i albirables durant el dia si no es donen condicions adverses de boira. El gran perill són els growlers, els petits trossos de gel flotant indetectables pel radar i molt difícils de distingir a simple vista en els habitualment crespats mars del Gran Sud ja que en molts casos només sobresurten un metre de l'aigua. La presència de growlers està directament relacionada amb la dels icebergs, doncs generalment provenen de l’esmicolament d'aquests en entrar en aigües més càlides.

L'única forma de detectar el gel al mar a gran escala és mitjançant satèl·lits. Existeixen en l'actualitat dues tecnologies de detecció per satèl·lit: la d'anàlisi d'imatges de radar i l'altimetria per radar.

El sistema d'imatges, que ha estat fins ara el tradicional, es basa en potents radars de gran escombrat que permeten observar la superfície del mar en "quadrats" de 400 x 400 km amb una resolució de 150 metres. En funció de l'estat de la mar, per exemple si hi ha grans onades, les imatges solen tenir "soroll" i necessiten un tractament posterior especial per detectar el gel.

D'altra banda, el sistema basat en el radar altimètric mesura les variacions del nivell del mar i abasta una zona que mesura 5 km, el que en un principi dóna poques possibilitats per cartografiar els gels en àmplies zones de l'oceà; tanmateix, té el gran avantatge respecte al sistema de les imatges que treballa en continu amb tres satèl·lits i té una major precisió ja que si un objecte sobrepassa algunes desenes de centímetres la superfície de l'aigua pot ser teòricament detectat llevat que l'altura de les onades pertorbin la imatge.

Un cop detectat el gel, entren en acció els programes per a estimar la seva deriva. Es basen en models que inclouen les variables bàsiques: el corrent, el vent, l'onatge i la temperatura de l'aigua i són bastant precisos.

Un problema de la utilització d'aquests sistemes - imatges i altimetria - coordinats és el seu cost. La demanda d'imatges és molt més gran en l'hemisferi nord que al sud, de manera que el preu del servei es dispara en aquesta part del globus.