Zona límit de seguretat

Zona límit de seguretat

En els darrers anys, les noves tecnologies de detecció per satèl·lit han demostrat els perills de col·lisió amb gel flotant que corren els navegants. Això ha fet que les portes de gel hagin cobrat un especial protagonisme en les últimes regates de la Classe IMOCA –la Vendée Globe i la Barcelona World Race-.

 

La zona límit de seguretat són uns punts imaginàries que marca la Direcció de Regata amb l’objectiu d’obligar als navegants a creuar-les deixant algun punt d’elles al sud. La finalitat és limitar el descens dels vaixells a zones perilloses, ja sigui per l’abundància de gel flotant o per estar massa allunyades dels serveis de salvament marítim dels països australs.

 

Aquestes línies de latitud constant, són definides entre dos longituds determinades i solen tenir unes 350 milles de llargada. Els regatistes tenen l’obligació de passar deixant qualsevol dels seus punts per estribord.

 

Les posicions d’aquests punts depenen de l’evolució de la banquisa polar (gels flotants polars) i generalment es donen a conèixer abans que comenci la regata. Tot i així, com que al llarg de la regata la posició dels gels va canviant, també es modifica la zona límit de seguretat.

 

A l’Atlàntic això pot ser suficient, però al Pacífic, quan els primers ja han doblat Hornos, pot existir gairebé un mes de diferència amb l’últim i aquest temps és suficient perquè el límit dels gels s’hagi desplaçat significativament.

 

A la circumnavegació de l’Antàrtida, com més al sud es baixa menys milles es recorren ja que es navega més a prop de l’ortodròmica navegable que envoltaria la banquisa polar. Per aquest motiu, pujar els punts que marquen la zona límit de seguretat més al nord, fa que la regata s’allargui. Per desgràcia, el desglaç del Pol Sud obliga a la Direcció de Regata a prendre mesures severes en aquest sentit.